#NoTincPor: l’arxivística del dol

“the work of the archivist is not simply the work of memory. It’s a work of mourning” Jacques Derrida

 

Manllevo la cita inicial del cinquè capítol del llibre de Verne Harris Archives and Justice, on l’autor sudafricà exposa l’impacte que l’obra del filòsof francès ha tingut en la seva vida professional i personal. Difícilment, avui, tres dies després del doble atemptat terrorista a Barcelona i Cambrils, podríem resumir millor per què el sector arxivístic català no pot restar-ne al marge professionalment. A través de les xarxes socials, tant les associacions (AAC, AsF) com moltes institucions (Arxiu Nacional, arxius comarcals i municipals, etc) han mostrat la seva solidaritat i el seu compromís cívic. Ara bé, cal fer un pas endavant. Més enllà del condol, hem de ser capaços d’obrir i compartir les eines que emprem diàriament en el nostre treball de dol.

Derrida fa aquesta reflexió sobre l’arxivística en una comunicació presentada a Sudàfrica on avalua la tasca de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació. El filòsof entén que si disposéssim d’un hipotètic “arxiu total”, aquest, com succeeix amb el dol, tindria com a productes tant la preservació de la memòria com l’oblit. És a dir, només construint i conservant a través de l’arxiu una memòria plena d’allò que ha succeït, podríem permetre’ns l’opció d’oblidar. Per la seva banda, Verne Harris hi afegeix una altra capa de dol en aquest procés. Com a bon professional, és conscient del dol que suposa la impossibilitat d’assolir un arxiu total, la impossibilitat d’excloure la(les) injustícia(-cies) i la marginalització/exclusió de qualsevol procés d’avaluació i selecció documental. Amb tot, aquesta impossibilitat no ens ha d’aturar, sinó que precisament ens ha d’esperonar per treballar obertament i fer partícip al conjunt de la ciutadania.

Davant del terror el trauma és inevitable. Un dels camins més importants, sinó el principal, per alleugerir i intentar superar el trauma és el treball del dol a partir de la gestió de la memòria. A nivell personal, per descomptat, però també a nivell col·lectiu. És sobretot en aquest segon pla que l’estructura arxivística del país ha de prestar el seu servei. De la mateixa manera que ja ningú no dubta que la gestió de la informació pública, la gestió documental, comença en el moment que es creen dades i documents, hem d’interioritzar d’una vegada per totes que la gestió de la memòria, la gestió essencialment d’allò que esdevindrà patrimoni documental, comença també en el present.

Confiem plenament en què els sistemes de gestió de documents dels Departaments de la Generalitat garantiran l’autenticitat i integritat de la informació pública vinculada als atemptats i que aquesta serà transferida als arxius centrals quan pertoqui. Però els centres d’arxiu, i penso sobretot en els que encara porten l’adjectiu d’històrics, han de tenir la mateixa funció proactiva de captació i gestió de la informació que genera el conjunt de la societat aquests dies, especialment, a través de les xarxes socials i, més enllà, acompanyats, en aquest tractament arxivístic, de la participació de les persones i col·lectius que la generen.

Començant pels tuits dels perfils institucionals, que a dia d’avui encara no compten amb una explícita política de preservació com correspon a la resta de documentació pública, tal com ja hem exposat en diverses ocasions. Però també pels hashtags que, de manera més o més espontània, sorgeixen i apleguen multitud de missatges amb informació de major o menor qualitat que permetrà completar la documentació oficial i també mostrar el millor (solidaritat, empatia, rigor) i el pitjor (odi, islamofòbia, infoxicació) de la nostra societat. Ara tot just fa un any i mig, aportava com a exemple el col·lectiu, inicialment, d’arxivers Documenting the Now al fòrum Cultura Viva. Des de llavors, han posat a lliure disposició un conjunt d’eines i de reflexió teòrica del tot valuoses per arxivar l’avui, no de manera vertical, a l’estil panòptic dels arxius institucionals, sinó horitzontal, en col·laboració amb les comunitats que estan generant la documentació.

Precisament, la participació activa de la ciutadania en la creació, contextualització, tria i preservació d’allò que ha de convertir-se en la “memòria oficial” d’un present que esdevindrà passat és el millor camí per assolir aquest impossible “arxiu total” i, més rellevant encara, per evitar que pugui dotar-se d’un significat unívoc per part del poder polític de torn. Tenim sobre això experiències molt il·lustratives, tal com els arxius independents i comunitaris ens han ensenyat. I també hem insistit en la necessitat d’emprar un tractament participatiu per convertir els arxius de repressió en arxius de reparació, com es podria fer amb els Sumaríssims. Imaginem, doncs, el potencial cívic que suposaria habilitar mecanismes de rendició de comptes històrica ja des del present, sense haver d’esperar dècades.

Tècnicament, doncs, és possible. Però, i políticament? Allò que al març del 2016 proposava com un desig professional, tristament ha d’esdevenir a l’agost del 2017 un imperatiu moral per al Sistema d’Arxius de Catalunya. No tenir por a construir democràticament el patrimoni documental forma també part de la lluita contra el terror i contra aquells que (d’una manera o altra) en vulguin treure profit. Treballar conjuntament la memòria d’aquests (i altres) atemptats mitjançant els arxius, entesos com a institucions de confiança, a través de la participació i contextualització social de la informació com a mitjà de reparació, com a treball de dol. Però també com a treball de prevenció i d’inclusió: cal deixar evidència de l’actitud inqüestionable de compromís amb la democràcia dels nostres conciutadans de religió musulmana. No com a justificació, que mai no ha calgut, sinó com a reivindicació davant de qualsevol intent de culpabilització. La nostra història està plena d’identitats (re)creades amb imatges artificials amb l’objectiu d’oprimir-les i perseguir-les. Un dels mecanismes fonamentals per aconseguir-ho ha estat sempre impedir deixar registre de les seves veus pròpies. Hem de superar, doncs, els tradicionals silencis d’arxiu heretats i l’única forma de fer-ho és integrant els testimonis de tots els col·lectius.

Òbviament, no ho hem de fer sols. Els arxivers hem de poder col·laborar amb altres sectors professionals. Fixem-nos en el debat que s’està generant en el si del periodisme pel que fa al to d’alguns editorials, pel que fa a l’ús d’imatges i dades personals amb finalitats no tant informatives com d’impacte i de creació de narratives, o de la mateixa gestió de la informació que reben i publiquen, tal com Pere Cardús apunta encertadament en aquest article. És només un exemple, que empro perquè de ben segur qualsevol arxiver pot copsar la similitud amb la seva feina diària. És més, de ben segur, hi podem aportar expertesa per a resoldre part del debat. Col·laboració interprofessional i participació ciutadana són claus per obrir els arxius.

Torno, per acabar, a Derrida i Verne Harris: hem de compartir amb la gent les nostres tècniques de classificació i descripció de la informació que durant dècades ens han permès triar el gra de la palla, generar i identificar dades i documents fiables perquè això els ajudarà a superar aquests moments difícils; però, al mateix temps, hem de construir amb la gent sistemes de descripció permeables a les veus dels altres i renunciar al privilegi exclusiu de “posar nom” als documents. La governança de la informació pública només pot reeixir com a camí d’anada i tornada. L’hospitalitat, més que el principi de provinença, ha de ser l’axioma que guiï l’arxivística del dol.

El 705 aniversari de l’arxiu municipal de Terrassa

Avui és 12 d’abril de 2017. Avui, fa set-cents cinc anys, el llavors incipient municipi terrassenc confiava en Dalmau de Torre, cavaller, perquè custodiés a casa seva una caixa que contenia els privilegis i altra documentació referent a la universitat (el municipi) de la vila i terme de Terrassa. Dalmau va prometre que així ho faria i també que sempre que la universitat li reclamés, immediatament els lliuraria la documentació. Tot i que d’una manera força informal per al nostre punt de vista, aquell dia s’estava creant el servei d’arxiu municipal de Terrassa. En aquest post volem contextualitzar la notícia, no tant amb l’ànim de commemorar una efemèride, sinó amb l’objectiu d’aportar materials de reflexió per al nostre present. També, malauradament, volem retre un petit homenatge a la memòria de la historiadora Lourdes Plans, recentment traspassada, qui amb la seva extensa tasca de recerca i de publicació ha permès difondre bona part dels fons de l’arxiu terrassenc.

 

Dalmau de Torre promet custodiar i fer accessible la documentació municipal de Terrassa. AHT-ACVOC, Fons notarial, Pere Folquer, capbreu vint-i-dosè, fol. 4v

 

De fa temps, és coneguda una acurada notícia del trasllat de l’arxiu municipal cap a la nova casa comunal el 25 de juny de 1609. Els consellers de la universitat de la vila i de la universitat forana, juntament amb el batlle reial, anaren a buscar la caixa on tenien “recòndits alguns llibres y privilegis a ditas Universitats concedits, de la qual caxa quiscú de nosaltres ne té una clau”, per tal de “regonèxer los papers que estan tots reumàtichs y humits, y portar aquells en la casa comuna a hont han acostumat de estar”. La caixa s’havia dipositat durant un temps a les cases de l’escrivania, ja que l’antiga casa del comú, siutada “entre lo palau del senyor Montanyans y una capella dita de Santa Agnès y Sant Fritós”, havia estat enderrocada “per embelliment de la plassa”. Els consellers, un cop construït el nou consistori, situat al Portal Nou de Barcelona, decidiren traslladar-hi la caixa, per “tenir en custòdia dites scriptures, com altres scriptures y coses fahents per dites universitats tenim custodit y ben guardat”. A l’acta, a més, els consellers van voler deixar constància que només hi havia documentació estrictament municipal: “E oberta dita caxa, com vostra mercè veu ý ha molts privilegis y altres actes, tots trets en pública forma, y altres llibres y scriptures fahentes per dites universitats respectivament […], les quals scriptures són totes comunes de dites universitats y no ý ha scriptures que sian de alres particulars”. Fins i tot, es pot entreveure les sèries documentals que formaven l’arxiu: “scriptures y llibres de pòlisses, comptes, seguretats y consells”.[1]

Tres-cents anys abans, la universitat de Terrassa no comptava amb un règim municipal format per càrrecs electes ni disposava d’una casa comuna on desenvolupar les funcions i activitats derivades del seu propi marc normatiu. Ara bé, d’allò que sí es preocupà fou de tenir a l’abast les evidències documentals dels seus drets. No és gens atzarós que la primera notícia sobre aquesta preocupació sigui de finals de 1303. Feia pocs mesos que Terrassa havia tornat a domini reial, després de tres anys sota jurisdicció de Guillema de Montcada. El 15 de desembre, havent sonat les campanes i congregats a la capella de Sant Fruitós, tal com era costum, en nom de la universitat de la vila de Palau de Terrassa, Dalmau de Torre, Bernat de Solà i vint-i-vuit vilatans més[2] nomenaren procurador Berenguer d’Ametller, també de la vila, perquè demanés i exigís a Jaume de Celler, ciutadà de Barcelona, que ho havia estat de la vila de Terrassa, i a altres persones “omnia instrumenta privilegiorum ville palacii Terracie predicte et per nos et dictam villam et universitatem ipsius faciencia aliqua racione vel causa, a quibus cuique personis ipsa detineantur seu habeantur aliquo modo” (CPF13, fol. 92r).

Com veiem, la procura neix d’una reunió prèvia del consell de prohoms de la vila, sense que hi participi cap respresentant de les parròquies del terme. L’encàrrec a Berenguer d’Ametller és prou clar: recuperar els privilegis de la vila i altres documents referents a la vila i la universitat que tant Jaume de Celler com altres individus tinguessin. Sembla clar, per tant, que aquells que exercien de procuradors s’encarregaven també de gestionar i conservar la documentació de la universitat generada pels negocis jurídics sobre els quals tenien competència delegada. Fins i tot, un cop revocada la procura, continuaven conservant alguns documents, com el cas de Jaume de Celler demostra. Aquest sistema d’arxiu distribuït reflecteix força bé la natura d’institució latent de la universitat terrassenca: sense que hi hagi una estructura orgànica ben definida i estable, difícilment es pot pretendre centralitzar la gestió de la documentació. Però, al mateix temps, la consciència d’arxiu existeix, com evidencia aquesta procura. Una consciència que emana directament dels membres de la universitat, sense la intervenció del batlle.[3]

De la consciència a l’acció, però, hi ha un pas. Dos anys més tard, el 15 d’octubre de 1305, gairebé seixanta vilatans[4] nomenaren Dalmau de Torre, fill del difunt Guillem de Torre, cavaller, procurador per novament recuperar les escriptures i privilegis “faciencia pro universitate ville Terracie” (CPF15, fol. 55r). En aquesta ocasió, la procura no sembla sorgida d’un consell o, si més no, no s’inclou cap exposició en l’estructura formal que ho determini. Potser per això, precisament, la xifra d’atorgants és tan elevada. Òbviament, la primera procura no reeixí del tot en els seus objectius i, per això, en aquesta es precisen més encara els mitjans pels quals Dalmau de Torre pot recuperar la documentació, inclosa la via judicial.

Pocs mesos després, seguiren dues noves procures amb tres dies de diferència. Així, el 10 de maig de 1306, Dalmau de Torre i trenta-quatre vilatans,[5] per ells i per la universitat de la vila, reunida mitjançant el toc de campanes com és costum, nomenaren Guillem de Genestar, també de la vila, procurador per tal de demanar, exigir i recuperar tots els privilegis de l’esmentada universitat concedits per Jaume I (CPF16, fol. 18r-v). El 13 de maig, novament després d’un consell de la universitat de la vila (“pulsatis simbalis et congregata ut moris est ipsa universitate predicta”), Dalmau de Torre i trenta-dos vilatans més[6] nomenaren Pere de Prat, ciutadà de Barcelona, procurador per recuperar els privilegis que Jaume I i els seus successors els havien atorgat (CPF16, fol. 21v). Aquell mateix dia, tal com una anotació en la coberta interior del capbreu número 15 de Pere Folquer evidencia, Bernat Martí, batlle reial de Terrassa va firmar quatre trasllats de privilegis de la vila de Terrassa tot dotant-los d’autoritat i decret: “Firmavit Bernardus Martini, baiulus Terracie, \IIII^or/ translata privilegiorum ville Terracie et ipsis dedit auctoritatem et decretum III^o idus may, anno Domini M^oCCC^oVI^o, presentibus testibus Berengarius Libra, Iacobus de Amenyes, presbitero, et Bartholomeo Riba”.

Disposar d’un arsenal jurídic format pel conjunt de privilegis i altres documents rellevants era una qüestió vital per al conjunt de vilatans, vuitanta anys després de la concessió de franqueses feta per Jaume I. Però, un cop recuperats, quin sistema de custòdia hi havia previst? Com en garantirien l’accés i la recuperació de la informació quan fos necessari?

Tota aquesta insistència en nomenar procuradors per disposar del conjunt de documentació que els vilatans entenien com a fonamental donà els seus fruits. Com exposàvem a l’inici d’aquest post, el dimecres 12 d’abril de 1312, Dalmau de Torre, de la vila, va prometre a Bernat Ferrer de Fàbrega, Bernat de Solà i Romeu Cardona, “tocii universitati ville et termini Terracie” i als seus successors, custodiar la caixa que, amb privilegis i altres documents de la vila i la universitat, van decidir portar a casa de l’atorgant i que, tant bon punt li fos requerit per ells o per la universitat, els la portarà immediatament (CPF22, fol. 4v). Es tracta de la primera menció de l’arxiu municipal de Terrassa. Un arxiu que, aparentment, podríem dir que precedeix la institució que l’ha produït. Certament, la universitat de Terrassa no consolidarà un règim municipal ple fins 1384, però l’estructura orgànica d’una institució no és mai la causa del seu reflex documental, sinó més aviat la conseqüència. Comparem-ho per un moment amb el trasllat de 1609 al qual hem fet al·lusió. En aquesta ocasió no hi ha consellers, ni claus ni una casa del comú on dipositar-lo. Ara bé, l’essencial, la caixa, sí hi és. La caixa no com un tresor a preservar ocultament, sinó com una eina llesta per ser utilitzada quan fos necessari: “reddere promito statim cum a vobis vel a dicta universitate fuere requisitus”. La universitat de Terrassa, i en especial la vila, ha pres consciència clara de la necessitat d’arxiu i en confia la seva custòdia a Dalmau de Torre, fill de cavaller i gendre de qui havia estat durant molts anys batlle reial, el ja difunt Arnau de Solà. Un dels prohoms, per tant, més rellevants.

Aquesta consciència d’arxiu emergeix també en el cas de la llavors documentació municipal per excel·lència: les talles (contribucions fiscals). En un episodi gairebé coetani, del 4 d’octubre de 1312, amb motiu de la recaptació d’una talla per afrontar el subsidi pel casament d’una infanta demanat per la corona, dotze habitants del terme atorgaren una procura “ad petendum et recipiendum pro nobis et nomine nostro translatum capibrevii presentis tallie que nunc fuit talliata per talliatores termini Terracie et ad renotandum ipsam talliam et procequendum dictam talliam prout facta est contra ius et contra patrimonia presencium et dicte universitatis et ad audiendum eam et ad revocandum expensas factas illicitas et contra ius et contra voluntatem dicte universitatis et ad prosequendam omnem fraudem de predictis et super predictis factam” (CPF22, fol. 85r). Si el 12 d’abril comptem amb la primera notícia de l’arxiu municipal, el 4 d’octubre següent disposem de la primera notícia d’un procediment d’accés a la informació municipal. D’accés (a través d’obtenir còpia autèntica dels capbreus fiscals)  i, si s’esqueia, refacció i fiscalització de la documentació (“ad renotandum ipsam talliam … et ad audiendum eam et ad revocandum expensas factas illicitas”). La història de l’accés a la informació pública està en bona mesura per fer al nostre país. Una història que ajudaria i molt a canviar la narrativa patrimonialista habitual que predomina sobre els arxius. De ben segur, aquesta de 1312 ha de ser una de les referències més primerenques que hi trobarem.

Sovint titllem de medieval institucions o comportaments que denoten arbitrarietat, secretisme i manca de democràcia. Sovint, el qualificatiu és correcte. Com també ho podria ser el de modern o contemporani, és clar. Comptem amb nombrosos exemples, arreu d’Europa, on es demostra que una de les principals preocupacions dels incipients règims municipals medievals era la de permetre l’accés dels ciutadans a la documentació que els afectava. Són exemples, sobretot, de les grans ciutats-estat italianes i alemanyes. Es tracta d’un període precís, al voltant del segle XIII i XV. Amb posterioritat, tant els municipis com els estats tendiren cap al secretisme pel que fa a la gestió de la informació, fent impossible per tant qualsevol esperança de retre comptes.

L’exemple terrassenc, però, és encara més significatiu, ja que en la seva aparent modèstia, en comparació amb els que acabem d’esmentar, demostra com l’arxiu fonamenta el municipi abans i tot de disposar d’un règim municipal propi. Demostra, per tant, que només articulant-se en comunitat d’arxiu un conjunt de persones que s’està construint com a subjecte polític, com a universitat en el seu cas, pot garantir l’accés a  i la preservació de la informació que els afecta. Demostra, de fet, que a menor jerarquització, major és la capacitat de fiscalitzar l’actuació dels governants. Òbviament, en el marc constant d’interessos enfrontats. No valen visions d’arcàdia feliç. Crec que és una reflexió prou útil per al nostre present i, en especial, per aquelles forces polítiques que avui dia, d’una manera o altra, estan treballant per a la consolidació d’un nou ordre jurídic i social.

 

 

[1] La noticia del trasllat es troba al llibre de la cort del batlle de Francesc Gili (fol. 115r-v) i fou editada per Salvador Cardús (2001: doc. 440).

[2] La nòmina d’assistents a aquesta reunió del consell és la següent: Dalmau de Torre, Bernat de Solà, Guillem de Vall, Bernat Sabater, Ramon Amat, Berenguer Cardona, Berenguer d’Agell, Guillem de Vinyals, Jaume de Parets, Bertran Agulló, Jaume d’Albaredes, Guillem Cardona, Bartomeu Riba, Jaume Metge, Bernat Mascle, Pere de Romegós, Romeu Cardona, Guillem de Figueres, fill del difunt Pere de Figueres, Guillem Novell, Felip Riba, Andreu de Buguera, Jaume Pasqual, Romeu Vidal, Bernat Fortuny, Guillem Gener, Jaume de Viver, Pere Sabater, Guillem de Fàbrega, Arnau Casalets i Berenguer de Pla.

[3] Romeu Cardona, llavors lloctinent de la batllia, apareix a la llista de prohoms com a vilatà.

[4] Pere de Solà, Berenguer d’Ametller, Bernat de Solà, Romeu Cardona, Bernat de Far, Jaume d’Ametller, Guillem Riambau, Ferrer Massanes, Bernat Capdemuls, Andreu de Buguera, Guillem Novell, Jaume Servent, Jaume d’Albaredes, Guillem de Vinyals, Jaume Mascle, Guillem Escuder, Berenguer Libra, Guillem Cardona, Guillem de Vall, Bernat Fortuny, Guillem Rieres, Guillem Mosterol, Bernat Vila, ferrer, Berenguer Cardona, Jaume Molella, Guillem de Ginestar, Pere Rivera, Berenguer Furés, Jaume Metge, Pere de Prat, Pere Valls, Antic de Pla, Bernat Mascle, Jaume Barba, Berenguer Seguí, Bernat Eimeric, Jaume de Vall, Guillem Sala, Pere Ferreres, Pere Sabater, Ferran Agulló, Arnau de Buguera, Bernat Sabater, Guillem Gener, Jaume Pasqual, Pere Nebot, Antic Escuder, Jaume Canyet, Ponç de Fornells, Bernat de Puigesteve, Arnau Casalets, Bernat de Cavero?, Guillem de Far, Felip Riba, Romeu de Pedremini, Bertran Batlle i Romeu Amat.

[5] La llista completa: Dalmau de Torre, Francesc Colrat, Berenguer d’Ametller, Berenguer Cardona, Romeu Cardona, Berenguer Libra, Jaume d’Ametller, Antic Escuder, Guillem de Vinyals, Pere de Prat, Ponç de Fornells, Ferrer d’Albiguera, Guillem Mosterol, Guillem Novell, teixidor, Felip Riba, Bartomeu Riba, Jaume Molella, Pere Grau, Guillem Cardona, Berenguer …, Bernat Ferrer, Pere Mascle, Jaume Barba, Berenguer “Faces”, Guillem Eimeric, Domènec Llobet, Bernat …, Guillem Valls, Berenguer de Pontets, Pere Sabater, Guillem de Figueres, Jaume Mercer, Guillem Novell, Jaume de Parets i Joan Vila.

[6] En aquesta ocasió: Dalmau de Torre, Francesc Colrat, Bernat de Solà, Berenguer d’Ametller, Berenguer Libra, Romeu Cardona, Felip Riba, Romeu Amat, Antic Escuder, Berenguer Cardona, Guillem Escuder, Bartomeu Riba, Pere de Prat. Guillem de Gonteres, Antic Mar, Guillem Novell, Berenguer de Far, Pere de Vinyals, Berenguer de Pla, Berenguer Seguí, Guillem […], Jaume Lambard, Guillem Bur[], Bernat Vila ferrer, Bertran Agulló, Pere de Santacília, sastre, Bernat Eimeric, Jaume Pasqual, Andreu de Buguera, Guillem Riambau, Guillem de Genestar, Guillem Desplà, i Bernat Capdemuls.

Gobierno abierto: ¿smart cities o comunidades de archivo?

En un post anterior, aludía a la necesidad de crear comunidades de archivo para afianzar cualquier política de transparencia. Aprovecho ahora para profundizar en el concepto de comunidad de archivo y en cómo puede ser útil para encara no sólo la transparencia sino el paradigma global de gobierno abierto.

Propongo definir la comunidad de archivo como el marco social de reapropiación del poder político por parte de la ciudadanía a través de su relación con la información pública. Este marco sólo se puede construir si se cumplen dos principios básicos. Primero, democratizar el derecho de archivo considerando a la ciudadanía como coproductora de la información pública. Segundo, y en consecuencia, transformar el archivo de tecnología de dominio en mecanismo de buen gobierno.

Hablo de marco social porque el archivo (el conjunto de “contenidos o documentos, cualquiera que sea su formato o soporte, que obren en poder de las administraciones”, tal como lo define la ley de transparencia en su artículo 13, pero también los sistemas de gestión documental, el personal, infraestructuras, etc…) sólo se puede entender en sociedad y para la sociedad. El concepto de comunidad de archivo ayuda a difuminar las fronteras entre institución y ciudadanía, tal como ya lo hacían los de community of records, propuesto por Jeanette A. Bastian, y community of archives que, en 2010, Eric Ketelaar (Archival Science, 10) utilizó para referirse a los municipios bajomedievales europeos en relación al uso sociopolítico, y no patrimonial, que hacían de los documentos destinados a la conservación permanente en el archivo (es decir, los “archives” en el sentido de documentos históricos que daba Schellenberg por ejemplo a esta palabra). Siguiendo estos dos conceptos, la comunidad de archivo se dota de un contenido cívico y político aún mayor gracias al actual paradigma de gobierno abierto. Si el objetivo es abrir el gobierno para que la ciudadanía participe del poder político, el archivo, como símbolo y fundamento de ese poder durante siglos, debe abrirse también metafórica y literalmente. Sin participación ciudadana en el diseño y gestión de las políticas sobre la información pública no puede haber participación significativa y consciente en el diseño y gestión del resto de políticas.

Para ello, como decíamos, hay que democratizar el derecho de archivo entendiendo que la procedencia, principio que permite contextualizar agrupaciones de información entorno a un único productor, incluye no sólo a la administración correspondiente sino también a la ciudadanía. En este sentido, es del todo pertinente la definición propuesta por Tom Nesmith en 1999: “los procesos técnicos y sociales del registro, transmisión, contextualización e interpretación de los documentos, que rinden cuenta de su existencia, características e historia continua” (Archivaria, 47). La “procedencia social”, como también es conocida, se ajusta perfectamente al nuevo entorno de administración electrónica y gobierno digital, de manera que tiene más sentido que nunca adaptar la metodología archivística a esta concepción amplia de la procedencia que atiende también al valor cambiante, esa “historia continua”, de los datos y la documentación.

Respecto al segundo principio, la función de los archivos no debe ser ni servir al poder ni servir a la ciudadanía. Me explico. Los archivos no están para servir sino para construir, junto con la administración y la ciudadanía, un nuevo tipo de contrato social a través del cual se fijen derechos, deberes y se intente alcanzar la justicia social. Pero no, como sugería John Rawls, a partir de un velo de la ignorancia, que permita así igualar de entrada el conjunto de la sociedad, sino destripándolo mediante la rendición de cuentas y el acceso universal a la información pública. Este es el auténtico valor político de los archivos y, en este sentido, de entre su utillaje conceptual, sin duda la valoración es el mejor indicado para revertir la tradicional función de arsenal del poder que hasta ahora han desarrollado.

La valoración documental es, de hecho, el gran aporte que la archivística puede ofrecer en nuestro paradójico presente de información ilimitada pero de recursos económicos escasos. Sacar provecho (cívico, económico, social, etc.) de los grandes conjuntos de datos que se generan en el marco de las actividades públicas dependerá, en gran medida, de la capacidad de valorar cuáles son más relevantes para cada sector. Ahora bien, las decisiones sobre cómo tratar y conservar esos datos, sobre cuáles priorizar su explotación, sobre cuándo y cómo eliminarlos no se pueden tomar ya en el reducido marco técnico-político de una administración. Por tanto, la ciudadanía, si se da por sentado que es coproductora de esa información, tiene todo el derecho a participar en los procedimientos de valoración documental. Como decíamos, debemos reivindicar el desarrollo teórico y la experiencia metodológica de nuestra disciplina, especialmente si, junto a Terry Eastwood, creemos que uno de los objetivos principales de la valoración es “servir la necesidad de los ciudadanos de saber cómo han sido gobernados y de fomentar el entendimiento sobre su lugar dentro de la comunidad a que consideran pertenecer, incluida obviamente la comunidad nacional” (Archivaria, 54). En el marco del gobierno abierto, pues, debemos adaptar y enriquecer los mecanismos de valoración integrando, al resto de saberes profesionales que ya la conforman, la expertez cívica en las comisiones existentes. Y debemos asegurar que éstas se ocupen no sólo de los flujos de información que se encarnan en series documentales, sino también de la gestión de la información, estructurada o no, que a través de las políticas de open data se ofrece al conjunto de la sociedad. Lo peor que podría pasar es que, en el nombre de la interoperabilidad y la innovación, se empiecen a generar estructuras paralelas y aisladas de gestión de la información pública.

Así, los avances tecnológicos que permiten automatizar la explotación masiva de datos no serán una solución viable si los algoritmos que los rigen no se diseñan a partir de criterios consensuados y transparentes, sujetos también a la rendición de cuentas. Y eso es, tan solo, un ejemplo de qué aporta pensar archivísticamente las smart cities y el big data. La valoración documental, y por ende el archivo, se convierten así no sólo en un requisito indispensable de la eficiencia administrativa sino, sobre todo, en un mecanismo de buen gobierno. En definitiva, la comunidad de archivo puede jugar el papel, especialmente en el ámbito municipal, de garante democrático de la gran transformación digital de la administración (y la sociedad) a la que asistimos.