Avui és 12 d’abril de 2017. Avui, fa set-cents cinc anys, el llavors incipient municipi terrassenc confiava en Dalmau de Torre, cavaller, perquè custodiés a casa seva una caixa que contenia els privilegis i altra documentació referent a la universitat (el municipi) de la vila i terme de Terrassa. Dalmau va prometre que així ho faria i també que sempre que la universitat li reclamés, immediatament els lliuraria la documentació. Tot i que d’una manera força informal per al nostre punt de vista, aquell dia s’estava creant el servei d’arxiu municipal de Terrassa. En aquest post volem contextualitzar la notícia, no tant amb l’ànim de commemorar una efemèride, sinó amb l’objectiu d’aportar materials de reflexió per al nostre present. També, malauradament, volem retre un petit homenatge a la memòria de la historiadora Lourdes Plans, recentment traspassada, qui amb la seva extensa tasca de recerca i de publicació ha permès difondre bona part dels fons de l’arxiu terrassenc.
Dalmau de Torre promet custodiar i fer accessible la documentació municipal de Terrassa. AHT-ACVOC, Fons notarial, Pere Folquer, capbreu vint-i-dosè, fol. 4v
De fa temps, és coneguda una acurada notícia del trasllat de l’arxiu municipal cap a la nova casa comunal el 25 de juny de 1609. Els consellers de la universitat de la vila i de la universitat forana, juntament amb el batlle reial, anaren a buscar la caixa on tenien “recòndits alguns llibres y privilegis a ditas Universitats concedits, de la qual caxa quiscú de nosaltres ne té una clau”, per tal de “regonèxer los papers que estan tots reumàtichs y humits, y portar aquells en la casa comuna a hont han acostumat de estar”. La caixa s’havia dipositat durant un temps a les cases de l’escrivania, ja que l’antiga casa del comú, siutada “entre lo palau del senyor Montanyans y una capella dita de Santa Agnès y Sant Fritós”, havia estat enderrocada “per embelliment de la plassa”. Els consellers, un cop construït el nou consistori, situat al Portal Nou de Barcelona, decidiren traslladar-hi la caixa, per “tenir en custòdia dites scriptures, com altres scriptures y coses fahents per dites universitats tenim custodit y ben guardat”. A l’acta, a més, els consellers van voler deixar constància que només hi havia documentació estrictament municipal: “E oberta dita caxa, com vostra mercè veu ý ha molts privilegis y altres actes, tots trets en pública forma, y altres llibres y scriptures fahentes per dites universitats respectivament […], les quals scriptures són totes comunes de dites universitats y no ý ha scriptures que sian de alres particulars”. Fins i tot, es pot entreveure les sèries documentals que formaven l’arxiu: “scriptures y llibres de pòlisses, comptes, seguretats y consells”.[1]
Tres-cents anys abans, la universitat de Terrassa no comptava amb un règim municipal format per càrrecs electes ni disposava d’una casa comuna on desenvolupar les funcions i activitats derivades del seu propi marc normatiu. Ara bé, d’allò que sí es preocupà fou de tenir a l’abast les evidències documentals dels seus drets. No és gens atzarós que la primera notícia sobre aquesta preocupació sigui de finals de 1303. Feia pocs mesos que Terrassa havia tornat a domini reial, després de tres anys sota jurisdicció de Guillema de Montcada. El 15 de desembre, havent sonat les campanes i congregats a la capella de Sant Fruitós, tal com era costum, en nom de la universitat de la vila de Palau de Terrassa, Dalmau de Torre, Bernat de Solà i vint-i-vuit vilatans més[2] nomenaren procurador Berenguer d’Ametller, també de la vila, perquè demanés i exigís a Jaume de Celler, ciutadà de Barcelona, que ho havia estat de la vila de Terrassa, i a altres persones “omnia instrumenta privilegiorum ville palacii Terracie predicte et per nos et dictam villam et universitatem ipsius faciencia aliqua racione vel causa, a quibus cuique personis ipsa detineantur seu habeantur aliquo modo” (CPF13, fol. 92r).
Com veiem, la procura neix d’una reunió prèvia del consell de prohoms de la vila, sense que hi participi cap respresentant de les parròquies del terme. L’encàrrec a Berenguer d’Ametller és prou clar: recuperar els privilegis de la vila i altres documents referents a la vila i la universitat que tant Jaume de Celler com altres individus tinguessin. Sembla clar, per tant, que aquells que exercien de procuradors s’encarregaven també de gestionar i conservar la documentació de la universitat generada pels negocis jurídics sobre els quals tenien competència delegada. Fins i tot, un cop revocada la procura, continuaven conservant alguns documents, com el cas de Jaume de Celler demostra. Aquest sistema d’arxiu distribuït reflecteix força bé la natura d’institució latent de la universitat terrassenca: sense que hi hagi una estructura orgànica ben definida i estable, difícilment es pot pretendre centralitzar la gestió de la documentació. Però, al mateix temps, la consciència d’arxiu existeix, com evidencia aquesta procura. Una consciència que emana directament dels membres de la universitat, sense la intervenció del batlle.[3]
De la consciència a l’acció, però, hi ha un pas. Dos anys més tard, el 15 d’octubre de 1305, gairebé seixanta vilatans[4] nomenaren Dalmau de Torre, fill del difunt Guillem de Torre, cavaller, procurador per novament recuperar les escriptures i privilegis “faciencia pro universitate ville Terracie” (CPF15, fol. 55r). En aquesta ocasió, la procura no sembla sorgida d’un consell o, si més no, no s’inclou cap exposició en l’estructura formal que ho determini. Potser per això, precisament, la xifra d’atorgants és tan elevada. Òbviament, la primera procura no reeixí del tot en els seus objectius i, per això, en aquesta es precisen més encara els mitjans pels quals Dalmau de Torre pot recuperar la documentació, inclosa la via judicial.
Pocs mesos després, seguiren dues noves procures amb tres dies de diferència. Així, el 10 de maig de 1306, Dalmau de Torre i trenta-quatre vilatans,[5] per ells i per la universitat de la vila, reunida mitjançant el toc de campanes com és costum, nomenaren Guillem de Genestar, també de la vila, procurador per tal de demanar, exigir i recuperar tots els privilegis de l’esmentada universitat concedits per Jaume I (CPF16, fol. 18r-v). El 13 de maig, novament després d’un consell de la universitat de la vila (“pulsatis simbalis et congregata ut moris est ipsa universitate predicta”), Dalmau de Torre i trenta-dos vilatans més[6] nomenaren Pere de Prat, ciutadà de Barcelona, procurador per recuperar els privilegis que Jaume I i els seus successors els havien atorgat (CPF16, fol. 21v). Aquell mateix dia, tal com una anotació en la coberta interior del capbreu número 15 de Pere Folquer evidencia, Bernat Martí, batlle reial de Terrassa va firmar quatre trasllats de privilegis de la vila de Terrassa tot dotant-los d’autoritat i decret: “Firmavit Bernardus Martini, baiulus Terracie, \IIIIor/ translata privilegiorum ville Terracie et ipsis dedit auctoritatem et decretum IIIo idus may, anno Domini MoCCCoVIo, presentibus testibus Berengarius Libra, Iacobus de Amenyes, presbitero, et Bartholomeo Riba”.
Disposar d’un arsenal jurídic format pel conjunt de privilegis i altres documents rellevants era una qüestió vital per al conjunt de vilatans, vuitanta anys després de la concessió de franqueses feta per Jaume I. Però, un cop recuperats, quin sistema de custòdia hi havia previst? Com en garantirien l’accés i la recuperació de la informació quan fos necessari?
Tota aquesta insistència en nomenar procuradors per disposar del conjunt de documentació que els vilatans entenien com a fonamental donà els seus fruits. Com exposàvem a l’inici d’aquest post, el dimecres 12 d’abril de 1312, Dalmau de Torre, de la vila, va prometre a Bernat Ferrer de Fàbrega, Bernat de Solà i Romeu Cardona, “tocii universitati ville et termini Terracie” i als seus successors, custodiar la caixa que, amb privilegis i altres documents de la vila i la universitat, van decidir portar a casa de l’atorgant i que, tant bon punt li fos requerit per ells o per la universitat, els la portarà immediatament (CPF22, fol. 4v). Es tracta de la primera menció de l’arxiu municipal de Terrassa. Un arxiu que, aparentment, podríem dir que precedeix la institució que l’ha produït. Certament, la universitat de Terrassa no consolidarà un règim municipal ple fins 1384, però l’estructura orgànica d’una institució no és mai la causa del seu reflex documental, sinó més aviat la conseqüència. Comparem-ho per un moment amb el trasllat de 1609 al qual hem fet al·lusió. En aquesta ocasió no hi ha consellers, ni claus ni una casa del comú on dipositar-lo. Ara bé, l’essencial, la caixa, sí hi és. La caixa no com un tresor a preservar ocultament, sinó com una eina llesta per ser utilitzada quan fos necessari: “reddere promito statim cum a vobis vel a dicta universitate fuere requisitus”. La universitat de Terrassa, i en especial la vila, ha pres consciència clara de la necessitat d’arxiu i en confia la seva custòdia a Dalmau de Torre, fill de cavaller i gendre de qui havia estat durant molts anys batlle reial, el ja difunt Arnau de Solà. Un dels prohoms, per tant, més rellevants.
Aquesta consciència d’arxiu emergeix també en el cas de la llavors documentació municipal per excel·lència: les talles (contribucions fiscals). En un episodi gairebé coetani, del 4 d’octubre de 1312, amb motiu de la recaptació d’una talla per afrontar el subsidi pel casament d’una infanta demanat per la corona, dotze habitants del terme atorgaren una procura “ad petendum et recipiendum pro nobis et nomine nostro translatum capibrevii presentis tallie que nunc fuit talliata per talliatores termini Terracie et ad renotandum ipsam talliam et procequendum dictam talliam prout facta est contra ius et contra patrimonia presencium et dicte universitatis et ad audiendum eam et ad revocandum expensas factas illicitas et contra ius et contra voluntatem dicte universitatis et ad prosequendam omnem fraudem de predictis et super predictis factam” (CPF22, fol. 85r). Si el 12 d’abril comptem amb la primera notícia de l’arxiu municipal, el 4 d’octubre següent disposem de la primera notícia d’un procediment d’accés a la informació municipal. D’accés (a través d’obtenir còpia autèntica dels capbreus fiscals) i, si s’esqueia, refacció i fiscalització de la documentació (“ad renotandum ipsam talliam … et ad audiendum eam et ad revocandum expensas factas illicitas”). La història de l’accés a la informació pública està en bona mesura per fer al nostre país. Una història que ajudaria i molt a canviar la narrativa patrimonialista habitual que predomina sobre els arxius. De ben segur, aquesta de 1312 ha de ser una de les referències més primerenques que hi trobarem.
Sovint titllem de medieval institucions o comportaments que denoten arbitrarietat, secretisme i manca de democràcia. Sovint, el qualificatiu és correcte. Com també ho podria ser el de modern o contemporani, és clar. Comptem amb nombrosos exemples, arreu d’Europa, on es demostra que una de les principals preocupacions dels incipients règims municipals medievals era la de permetre l’accés dels ciutadans a la documentació que els afectava. Són exemples, sobretot, de les grans ciutats-estat italianes i alemanyes. Es tracta d’un període precís, al voltant del segle XIII i XV. Amb posterioritat, tant els municipis com els estats tendiren cap al secretisme pel que fa a la gestió de la informació, fent impossible per tant qualsevol esperança de retre comptes.
L’exemple terrassenc, però, és encara més significatiu, ja que en la seva aparent modèstia, en comparació amb els que acabem d’esmentar, demostra com l’arxiu fonamenta el municipi abans i tot de disposar d’un règim municipal propi. Demostra, per tant, que només articulant-se en comunitat d’arxiu un conjunt de persones que s’està construint com a subjecte polític, com a universitat en el seu cas, pot garantir l’accés a i la preservació de la informació que els afecta. Demostra, de fet, que a menor jerarquització, major és la capacitat de fiscalitzar l’actuació dels governants. Òbviament, en el marc constant d’interessos enfrontats. No valen visions d’arcàdia feliç. Crec que és una reflexió prou útil per al nostre present i, en especial, per aquelles forces polítiques que avui dia, d’una manera o altra, estan treballant per a la consolidació d’un nou ordre jurídic i social.
[1] La noticia del trasllat es troba al llibre de la cort del batlle de Francesc Gili (fol. 115r-v) i fou editada per Salvador Cardús (2001: doc. 440).
[2] La nòmina d’assistents a aquesta reunió del consell és la següent: Dalmau de Torre, Bernat de Solà, Guillem de Vall, Bernat Sabater, Ramon Amat, Berenguer Cardona, Berenguer d’Agell, Guillem de Vinyals, Jaume de Parets, Bertran Agulló, Jaume d’Albaredes, Guillem Cardona, Bartomeu Riba, Jaume Metge, Bernat Mascle, Pere de Romegós, Romeu Cardona, Guillem de Figueres, fill del difunt Pere de Figueres, Guillem Novell, Felip Riba, Andreu de Buguera, Jaume Pasqual, Romeu Vidal, Bernat Fortuny, Guillem Gener, Jaume de Viver, Pere Sabater, Guillem de Fàbrega, Arnau Casalets i Berenguer de Pla.
[3] Romeu Cardona, llavors lloctinent de la batllia, apareix a la llista de prohoms com a vilatà.
[4] Pere de Solà, Berenguer d’Ametller, Bernat de Solà, Romeu Cardona, Bernat de Far, Jaume d’Ametller, Guillem Riambau, Ferrer Massanes, Bernat Capdemuls, Andreu de Buguera, Guillem Novell, Jaume Servent, Jaume d’Albaredes, Guillem de Vinyals, Jaume Mascle, Guillem Escuder, Berenguer Libra, Guillem Cardona, Guillem de Vall, Bernat Fortuny, Guillem Rieres, Guillem Mosterol, Bernat Vila, ferrer, Berenguer Cardona, Jaume Molella, Guillem de Ginestar, Pere Rivera, Berenguer Furés, Jaume Metge, Pere de Prat, Pere Valls, Antic de Pla, Bernat Mascle, Jaume Barba, Berenguer Seguí, Bernat Eimeric, Jaume de Vall, Guillem Sala, Pere Ferreres, Pere Sabater, Ferran Agulló, Arnau de Buguera, Bernat Sabater, Guillem Gener, Jaume Pasqual, Pere Nebot, Antic Escuder, Jaume Canyet, Ponç de Fornells, Bernat de Puigesteve, Arnau Casalets, Bernat de Cavero?, Guillem de Far, Felip Riba, Romeu de Pedremini, Bertran Batlle i Romeu Amat.
[5] La llista completa: Dalmau de Torre, Francesc Colrat, Berenguer d’Ametller, Berenguer Cardona, Romeu Cardona, Berenguer Libra, Jaume d’Ametller, Antic Escuder, Guillem de Vinyals, Pere de Prat, Ponç de Fornells, Ferrer d’Albiguera, Guillem Mosterol, Guillem Novell, teixidor, Felip Riba, Bartomeu Riba, Jaume Molella, Pere Grau, Guillem Cardona, Berenguer …, Bernat Ferrer, Pere Mascle, Jaume Barba, Berenguer “Faces”, Guillem Eimeric, Domènec Llobet, Bernat …, Guillem Valls, Berenguer de Pontets, Pere Sabater, Guillem de Figueres, Jaume Mercer, Guillem Novell, Jaume de Parets i Joan Vila.
[6] En aquesta ocasió: Dalmau de Torre, Francesc Colrat, Bernat de Solà, Berenguer d’Ametller, Berenguer Libra, Romeu Cardona, Felip Riba, Romeu Amat, Antic Escuder, Berenguer Cardona, Guillem Escuder, Bartomeu Riba, Pere de Prat. Guillem de Gonteres, Antic Mar, Guillem Novell, Berenguer de Far, Pere de Vinyals, Berenguer de Pla, Berenguer Seguí, Guillem […], Jaume Lambard, Guillem Bur[], Bernat Vila ferrer, Bertran Agulló, Pere de Santacília, sastre, Bernat Eimeric, Jaume Pasqual, Andreu de Buguera, Guillem Riambau, Guillem de Genestar, Guillem Desplà, i Bernat Capdemuls.
empowering archives 