Avui, 28 de setembre, és el dia internacional d’accés a la informació. Avui, per tant, és el dia internacional que reconeix i potencia una de les funcions més importants, si no la més important, dels arxivers i gestors de documents. De fet, cal recordar-ho, a Catalunya el marc normatiu vigent determina que la matèria d’accés a la informació pública (a les dades, continguts i documents) depèn de la conselleria que tingui competències sobre els arxius i la gestió documental (Llei 10/2001, capítol IV). Des de fa tretze anys, per tant, a Catalunya no es pot dissociar legalment dels arxius ni dels seus professionals la funció d’accés.
Paradoxalment, per a la major part de la ciutadania (i per a bona part dels nostres representants polítics), encara avui dia els arxius s’associen més al patrimoni que no pas a la garantia d’un dels drets bàsics en qualsevol estat democràtic. Certament, que els arxius i la gestió documental depenguin del Departament de Cultura no ha ajudat gaire a visibilitzar aquesta funció proactiva dels arxivers com a agents qualificats de la transparència. Un exemple ben significatiu és el grau de desconeixement del paper de la Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental, òrgan que, des del 2001 i, de manera reglamentària, des del 2008 (Decret 13/2008), atén les reclamacions d’accés o informes sobre derogacions singulars d’accés que li puguin presentar ciutadans i ens privats o públics. És a dir, qualsevol ciutadà que hagi obtingut una resposta poc o mal argumentada per part de les administracions catalanes o, directament, cap resposta via silenci administratiu pot recórrer a la CNAATD per tenir la certesa que no se li està conculcant el seu dret d’accés. Certesa perquè les sòlides resolucions de la CNAATD són fruit d’un treball col·legiat entre diferents professionals (arxivers/gestors de documents, juristes, tecnòlegs) plenament capacitats per copsar els múltiples vessants, sovint en col·lisió, de l’accés a la informació.
Aquest és un òrgan obert, transparent (es poden consultar totes les resolucions) i “accessible” a tots els ciutadans, associacions i col·lectius i per a la mateixa administració. Un òrgan, però, infrautilitzat, lamentablement, per agents clau de la societat civil en l’àmbit, precisament, de la informació, com són els mitjans de comunicació que, de retruc, el podrien donar a conèixer de manera exponencial. Tradicional o 2.0, sembla que el periodisme d’investigació encara prefereixi els contactes discrets i les filtracions polítiques afins que no pas un procediment reconegut i consolidat en el nostre marc normatiu. Fins i tot, el periodisme que es presenta com a nou model i amb garantia d’independència. Així, la primera peça d’investigació apareguda a Crític, el passat 16 de setembre, sobre el deute de la Generalitat és un bon exemple de com els mecanismes de la vella política són utilitzats també en pro de la nova transparència. La Plataforma d’Auditoria Ciutadana del Deute fa una excel·lent feina en la recerca d’una informació que, gairebé mai, és objecte de publicitat activa (per entendre’ns, la versió 1.0 de la transparència real). Però, davant la negativa jurídicament poc sostenible de la Generalitat (¿de quines dades personals estem parlant quan es tracta de crèdits entre bancs i una administració?¿i, en tot cas, no es pot simplement dissociar la informació “sensible” de l’estrictament financera?), en paral·lel a obtenir de la CUP-AE aquesta mateixa informació, s’hauria d’haver adreçat a la CNAATD per tal d’obtenir una resolució que, possiblement (desconec òbviament la substància dels expedients en qüestió), hagués obligat a la Conselleria a facilitar les dades i, sobretot, hagués servit de precedent i model per a l’administració davant d’altres peticions similars, assegurant a més la fiabilitat de les xifres que, igualment, s’han fet públiques. I, si no ho va fer la PACD, sí que ho haurien d’haver fet els periodistes de Crític, que no han publicat el “document” d’on s’ha tret la informació a l’espera que la Generalitat el publiciti primer.
Ara, certament, comptem amb la informació i, a més, il·lustrada de manera àgil i comprensible, però ens manca l’ingredient més important per garantir el correcte dret d’accés per part de la ciutadania: la seguretat que les dades són fiables, que responen fefaentment a la informació registrada en els expedients de contractació d’aquest deute, que no s’han reelaborat (ja d’origen, fins i tot: de quin tipus de “document” estem parlant exactament? Almenys això sí que ho podrien explicar per començar a fer-nos una idea de la qualitat d’aquestes dades) i que podem resseguir la seva traçabilitat fins a l’estadi en què foren generades dins el sistema de gestió documental de la Generalitat.
Fóra bo que, entre tots, reforcéssim les estructures que, en aquesta nostra democràcia de “baixa intensitat”, tenim definides i consolidades per avançar en el grau de coneixement dels afers públics per part de la societat. La CNAATD és l’òrgan últim pel que fa a l’accés a la informació que trobem a la capçalera d’un sistema, el Sistema d’Arxius de Catalunya, que diàriament assegura a la ciutadania la gestió de la informació pública i de qualitat. A Barcelona, per exemple, trobem la Comissió Municipal d’Avaluació i Accés a la Documentació, amb funcions força equiparables per a l’àmbit de la capital catalana. I, per descomptat, allà on hi hagi un servei d’arxiu municipal, qualsevol persona podrà adreçar-s’hi per obtenir directament la informació que demani, quan aquesta sigui sobre l’àmbit de competència local, i, en tot cas, el consell expert sobre on adreçar-se i com accedir-hi. L’arxiver és, probablement, el tècnic de l’administració millor preparat per informar sobre la informació pública, si em permeteu la redundància, ja que la seva feina és auditar constantment la gestió de tota la documentació que aquesta rep i genera (sí, exacte, no cal proposar auditories externes com a gran solució, sinó fer complir la llei 10/2001 i gràcies als sistemes de gestió documental tindrem auditories en temps real!). L’arxiu és, sens dubte, un node d’apoderament cívic de primer ordre, ja que conté informació estructurada i de qualitat a l’espera de ser alliberada per part d’una ciutadania activa i compromesa amb la gestió de la res publica (concepte que prefereixo al de bé comú o procomún, però això ja seria un altre debat). Molta més informació de la que es pot pensar i que, sovint, o bé la manca de recursos o bé la manca de voluntat política no permet que es faci pública. El mestre i amic Joan Soler parlava d’això, precisament, en les II jornades de periodisme de dades.
En bona mesura, però, la nostra àrea de comfort professional és la causant última d’aquesta situació. Si avui és el dia internacional d’accés a la informació, ahir va ser (entre altres esdeveniments, generals i personals) el dia central de les jornades del patrimoni cultural europeu. Només cal veure quin dels dos vessants de la nostra professió ha generat més activitats adreçades al públic. Bé, molt em temo que només el vessant patrimonial ha generat aquest tipus d’activitats. Hem de perdre la por a incidir socialment més enllà de l’àmbit de la preservació i difusió del patrimoni. Hem d’oferir la nostra col·laboració a professionals i col·lectius que defensen la millora de la nostra democràcia. Hem de convidar, per tant, a alliberar informació de qualitat perquè som nosaltres els que millor podem guiar en aquesta tasca i, a canvi, obtindrem un nivell de difusió i visibilització que fins ara no hem estat capaços d’aconseguir treballant només portes endins. Fem de cada dia el dia d’accés a la informació dins les possibilitat de cadascú i, a poder ser, dins una planificació coordinada que afecti tot el sistema d’arxius. Fem de cada dia un #FreePublicDataDay. I que, l’any vinent, el 28 de setembre s’incorpori a la resta de “diades assenyalades” del calendari arxiver.
empowering archives 