Arxivística comunitària? Un repte, més enllà de la moda


A L’Avenç de desembre passat, i en el context d’un bitllet dedicat a repensar el disseny d’estratègies per tractar i difondre el patrimoni documental, vaig apuntar el cas dels arxius independents i comunitaris (AIC) com a experiència no institucional de pràctica arxivística. Aprofito aquí part d’aquell bitllet per integrar-ho en un text que permeti detallar una mica més quina és la natura d’aquests fons i dels seus productors i, sobretot, com de necessari és integrar-los en les polítiques arxivístiques públiques, bo i mantenint sempre la seva autonomia.

No són pas una realitat nova. Ben al contrari, des de la fi dels anys setanta comptem amb diversos exemples vinculats, sobretot, a moviments veïnals, socials i de gènere. Alguns d’aquests s’han institucionalitzat, en forma de centres d’estudi i documentació o bé arxius de barri, però sempre en paral·lel a l’estructura arxivística pública. En els últims anys, coincidint sobretot amb l’inici de la crisi econòmica i l’augment de la contestació política, també s’han multiplicat els AIC, molts d’aquests directament generats en ambient digital gràcies a les facilitats de les noves tecnologies. L’administració arxivística no s’ha mantingut al marge i ha establert relacions, més o menys estables, en àmbit local especialment amb els AIC més veterans. Potser, però, caldria comptar amb un bon marc conceptual per afrontar aquestes relacions i fer-les perdurables, en benefici mutu. L’exemple britànic, i en especial l’aproximació teòrica i professional duta a terme entre els anys 2008 i 2009 per l’equip de recerca liderat per Andrew Flinn a l’University College of London, és en aquest sentit força útil (Un breu resum: Andrew Flinn, “The impact of independent and community archive on professional archival thinking and practice”, dins Jennie Hill (Ed). The future of Archives and Recordkeeping. A reader. London: Facet Publishing, 2011, p. 145-169).

Els AIC haurien de ser un referent per a l’arxivística institucional ja que permeten desterrar la idea que el patrimoni documental és, en essència, un fet “cultural”. Tal com Andrew Flinn i Mary Stevens puntualitzen al capítol introductori del llibre Community archives. The Shaping of memory (Lancet, 2009), el fet de recuperar, explicar i preservar la pròpia història, quan ha estat marginalitzada i subordinada, és un acte polític i, fins i tot, subversiu. Els AIC responen a la necessitat de crear un cos coherent de materials per evidenciar l’experiència subalterna dels seus productors. Són fruit d’una clara consciència arxivística vinculada a un acte crític de reflexió cívica i política: “el moment en què es crea i rep un nom és un moment de reflexió i sovint de resposta a condicionants socials. És un acte crític de resistència contra la subordinació i la discriminació” (p. 8). La perspectiva dels AIC, per tant, evidencia el caràcter eminentment polític (o cívic, si es vol) de l’arxivística i com aquest determina i es reflecteix en els plans d’adquisició i difusió del patrimoni documental per part de les administracions.

La majoria dels AIC neixen com a reacció de comunitats que constaten els silencis d’arxiu construïts per les institucions públiques respecte la seva història i la seva identitat. L’exclusió de les narratives memorialístiques i patrimonials oficials, però, no és l’únic motiu, sinó que la reparació històrica va lligada a la lluita present. Col·lectius que pateixen les conseqüències de processos de desindustrialització, manca de drets civils i socials, sigui per motius de gènere, ètnia o religió, i altres tipus de discriminacions més o menys latents generen aquests arxius, justament, com a eina de reforç i dignificació de la pròpia identitat: tenir cura dels documents és tenir cura dels drets i deures d’aquells que els produeixen; classificar i descriure el propi fons és un exercici d’enfortiment individual i col·lectiu alhora.

Precisament, el caràcter subaltern i independent dels AIC, que és el seu tret principal, esdevé també el seu punt feble quan no es pot mantenir la implicació fundacional dels seus membres al llarg del temps. I és aquí on cal que l’administració i, en especial, l’estructura arxivística, afronti el problema més enllà de l’adquisició discrecional d’un o altre fons. Per respecte a la seva mateixa raó de ser, el pitjor que es podria fer és caure en un mercantilisme from below i que aquests fons comencessin a ser objecte de pugna col·leccionista, tal com ja ho són lamentablement els arxius literaris o fotogràfics. Per contra, cal una aproximació estructural fruit de la col·laboració entre l’arxivística institucional (i aquí hem d’incloure el sector professional, però també –el reduït– acadèmic) i òbviament els grups titulars dels fons, fonamentada en tres principis clau: les comunitats han de gestionar i custodiar els seus propis arxius; han de participar també en l’avaluació dels fons dels arxius públics; i l’arxiver, com a professional nodal entre administració i comunitat, ha de saber transformar la seva expertesa en mecanisme d’acompanyament i confiança.

Aquest últim, de fet, és el principi fonamental. Tenim el repte que la ciutadania en general i les comunitats titulars dels AIC en particular percebin els arxius com a institucions no de cultura, sinó de confiança, i als arxivers com a professionals que empren la seva expertesa no com una imposició metodològica, sinó com un servei per a la contextualització dels fons documentals, independentment d’on i qui els custodiïn. Tal com proposava Terry Cook, hem de ser a l’hora experts i aprenents: “We archivists need to listen as well as speak, becoming ourselves apprentices to learn new ways (and, sometimes, very old ways) that communities have for dealing with creating and authenticating evidence, storytelling memory-making, documenting relationships that are often very different from our own” (“Evidence, memory, identity, and community: four shifting archival paradigms”, Archival Science (2013) 12, p. 114). En aquest sentit, els AIC són també una excel·lent oportunitat per aprofundir en la comprensió de la tensió creativa entre prova i memòria que explica la singular natura de la documentació d’arxiu.

Cal que tinguem molt present, seguint el mateix Cook, que no hi pot haver memòria sense proves fiables i, a la vegada, sense memòria o relat per construir, les proves són inútils. Per tant, hem de saber mirar més enllà dels marcs jurídics hegemònics per entendre el valor d’evidència d’uns fons generats per institucions latents (aquest concepte de la sociologia crec que és del tot adient per definir els productors dels AIC). De ben segur, molts d’aquests documents no respondran a les característiques (de gènesi, d’estructura formal, etc.) dels documents d’arxiu “tradicionals”, però sí comparteixen el fet de respondre a un coherent principi de provinença com a prova d’una comuna identitat, potser no sempre legal, però sí entesa com a legítima i objecte de reivindicació. I aquí és on l’arxivística, millor potser que cap altre disciplina, ajuda a evitar la folclorització 2.0 que suposa bona part de l’actual aproximació institucional al patrimoni cultural, escapçant-lo de les comunitats que l’han generat i dels conjunt de drets pels quals ha estat produït. Oferint-lo com a mer producte, a punt per consumir.

A més a més, el treball en pla d’igualtat amb els AIC pot aportar un retorn ben significatiu: dotar la gent amb eines i coneixement (quadres de classificació, sèries documentals, vocabularis de metadades, etc.) per afrontar amb garanties l’accés i comprensió de la informació pública, per tal de fer efectiva una fiscalització profunda de les administracions. Més enllà del model de governança que les diverses forces polítiques proposen (business friendly, comunitària, 100% pública, etc.), totes aposten per una rendició de comptes de façana, desvinculada de l’accés i avaluació directa a la informació original. Si la consciència arxivística s’estén entre diversos col·lectius i grups socials, cosa que de fet ja està passant, com els Observatoris Ciutadans Municipals demostren, difícilment les administracions podran seguir obviant les seves obligacions respecte la correcta gestió de la documentació i informació públiques, tant per a la seva vida administrativa com per a la fase històrica.

No seria, de fet, aquesta la millor manera de democratitzar els arxius i el patrimoni documental?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s