La paradoxa Falciani: els límits de la transparència hacktivista


Dependre de la filtració com a indicador de corrupció és apostar per una transparència en diferit. O, per fer servir l’analogia que tan de moda està ara: dependre del pentito per lluitar contra la màfia és apostar per mantenir intacta la gènesi i el model d’organització de la màfia, tal com hauria de ser evident per a qualsevol lector de Sciascia, qualsevol que hagi vist El Padrino o qualsevol que hagi estat mínimament atent a la història italiana dels últims setanta anys.

És cert que, a partir de Wikileaks, la informació que es filtra va aparellada a la documentació que la conté, de manera que, paradoxalment, és des d’un dels àmbits més vinculats a les noves tecnologies que prové una destacada reivindicació del document com a garantia de fiabilitat i autenticitat de les dades i, més important encara, com a requisit indispensable d’eventuals conseqüències legals. Els mitjans de comunicació que se’n beneficien de les exclusives informatives no dubten a mostrar, amb el seu logo a manera de marca d’aigua ben evident, els correus electrònics, els extractes bancaris o la comptabilitat manuscrita de torn. Tot un elogi de la textualitat que ens fa pensar que així com el paper sobreviu obstinadament com a suport, el document –ja en ambient electrònic– sembla que sobreviurà també força temps a la seva datificació total.

Però aquesta paradoxa no és la paradoxa del títol. Tornem al primer paràgraf: la paradoxa Falciani, en honor del gran protagonista informatiu de la setmana passada, té a veure amb la transparència i amb la gestió de l’accés i la reutilització de la informació. La clau de la famosa llista és que, públicament, no es conegui qui la conforma i, així, els estats (que la tinguin) es dediquin a perseguir el frau fiscal contrastant les quantitats dipositades en comptes de l’HSBC (i en els entramats comptables derivats) amb les declaracions d’hisenda dels seus titulars. Bé, perseguir, potser no és el verb adequat. Més aviat, com s’ha pogut comprovar, els estats es dediquen a comunicar discrecionalment als afectats que fóra bo que regularitzessin, per un mòdic preu, la seva situació. El mètode Falciani (que mirat fredament es pot resumir en obtenir informació de manera fraudulenta i utilitzar-la segons convingui, quan convingui i contra qui convingui), de fet, ha guanyat adeptes entre els mateixos estats. A Espanya, sense anar més lluny, el ministre Montoro sembla ser un bon exemple. És més, la filtració a la premsa ha estat criticada pel mateix Falciani i per col·lectius de la societat civil que han col·laborat amb ell com Xnet, propulsors de la seva truncada carrera política amb Partido X. Així, Simona Levi directament feia referència a la “la qüestió d’acoquinar molta gent que pot pensar que és a la llista però que no ho sap”, factor que es perd si la publicació és completa. Tot plegat, i sense aparents escarafalls, en el nom de la transparència i la lluita contra la injustícia i la corrupció.

Això, òbviament, no treu que tan Falciani, Snowden, Assange (i més encara la sovint oblidada Chelsea Manning) hagin sacrificat la seva llibertat per complet (en el cas de Chelsea literalment) per fer pública documentació que mostra com funciona el “pati de darrera” dels estats democràtics, tan a nivell polític com econòmic. Però, insistim, si el mètode és que la informació passi de les mans d’uns pocs a les mans d’uns altres pocs que la gestionen igualment de manera poc transparent (això sí, amb l’objectiu del “bé comú”), ¿val la pena apostar per aquest camí?

L’objectiu no hauria de ser treballar per la transparència de primera plana i de grans titulars, sinó per la transparència de notícia breu a pàgines interiors. L’objectiu, de fet, hauria de ser treballar perquè la transparència no sigui notícia. Serà llavors quan, realment, s’haurà capgirat el sistema: quan l’exercici quotidià de l’administració no permeti punts cecs, quan allò que es pacti fraudulentament fora del procediment reglat no pugui integrar-se en la cadena de presa de decisions polítiques i administratives sense deixar constància immediata. Perquè, per molt codi ètic que fem i signem, per molta exemplaritat dels alts càrrecs que exigim, si ens limitem a canviar les actuals auditories externes fetes per empreses afins per auditories externes ciutadanes no estarem ni “democratitzant” les institucions ni “apoderant” la gent pel que fa a la gestió de la informació pública.

Per descomptat, com més actives i incisives siguin les institucions cíviques que vetllin per la res publica, més pressió rebran els governants per actuar de manera eficient i imparcial. De fet, ja tenim casos, com les targetes black de Bankia, que han arribat a judici gràcies a filtracions i al suport popular per tirar-ho endavant. Però, potser val la pena contrastar l’abast d’aquests casos puntuals amb altres situacions que, diàriament, suposen un pèrdua molt més gran tan econòmica com, sobretot, de confiança en les institucions. Així, la contractació pública representa el 18% del PIB espanyol i la Comisión Nacional del Mercado y de la Competencia avalua en 48.000 milions € el sobrecost en la seva mala praxi, per no dir directament corrupció. Potser val la pena concentrar-se en destinar recursos i esforços a fer les administracions transparents a fons per a tothom, en qualsevol moment i a qualsevol lloc. Potser val la pena que el discurs regeneracionista que tots els partits volen fer-se seu comenci a exigir el dret a la “transparència universal”, de la mateixa manera que s’exigeix (o, si més no, s’acostumava a exigir) el dret a la salut universal. Una transparència que tingui com a objectiu posar tota la informació pública accessible, d’acord amb el marc legal (un marc que només depèn de la voluntat popular per canviar-lo), a l’abast de tota la ciutadania, garantint la qualitat i el context de les dades. Una transparència que s’enfoqui cap a l’arrel del problema (si més no, el 18% del problema) i que tingui, per tant, efectes d’auditoria preventiva i constant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s