Podem assolir la transparència si la gestió de documents i els arxius continuen adscrits a Cultura?


Si algú en tenia dubtes, un cop aprovada la llei de transparència, accés a la informació i bon govern, la resposta és NO.

Aquesta llei culmina una sèrie d’actuacions del Govern de la Generalitat destinades a adaptar l’administració catalana a les exigències d’un govern obert i eficient. Al preàmbul del Decret 169/2014, de 23 de desembre, pel qual es crea la Comissió Interdepartamental de Transparència i Accés a la Informació Pública, hi trobem recollides les principals:

  • Pla de Govern aprovat per als anys 2013-2016: recull, com a cinquè eix, l’agilitat i la transparència de l’Administració, a fi d’impulsar una Administració més oberta, més transparent i participativa.
  • Decret 118/2013, de 26 de febrer, de reestructuració del Departament de la Presidència: la Secretaria de Comunicació del Govern i, en concret, la Direcció General d’Atenció Ciutadana i Difusió han de definir les polítiques de govern obert i els canals de transparència i de comunicació i interacció amb la ciutadania, així com coordinar l’accés de la ciutadania a la informació i a la reutilització de les dades públiques.
  • Acord del Govern de 3 de juny de 2014: el Departament de Governació i Relacions Institucionals és l’encarregat de desenvolupar el Pla de reforma de l’Administració de la Generalitat i del seu sector públic, que té com a primer eix la transparència, amb l’objectiu de fomentar i promoure la transparència en totes les actuacions de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i del seu sector públic, impulsar l’avaluació de les polítiques públiques i esdevenir un element clau que ha d’inspirar i orientar la seva reforma.
  • Resolució 776/X, de 17 de setembre de 2014, sobre l’orientació política general del Govern, del Parlament de Catalunya: en el seu punt XXIV, insta al Govern a promoure la transparència de l’actuació pública i la garantia del dret d’accés a la informació pública i, en particular, a adoptar mesures internes per adaptar l’estructura i el funcionament de l’Administració de la Generalitat per tal d’aplicar la normativa i els principis de transparència, accés a la informació i bon govern.

Fixem-nos en els Departaments encarregats de liderar les actuacions relacionades amb la transparència i l’accés a la informació: Presidència i, en tot allò vinculat al Pla de Reforma, Governació i Relacions Institucionals. Sembla lògic que, per a aquelles funcions transversals de l’Administració, els escollits per executar-les siguin Departaments amb significació i autoritat inequívoques. Fixem-nos, ara, en els òrgans que han de tirar endavant aquesta execució: Secretaria de Comunicació del Govern i Direcció General d’Atenció Ciutadania i Difusió. Què ens diu aquesta tria? En primer lloc, que són dos òrgans de primer nivell jeràrquic (Secretaria i Direcció General), tal com demana la tasca encomanada. En segon lloc, però, que transparència i accés a la informació, tot i que es relacionen amb un canvi de cultura institucional i amb la reforma integral de l’administració, són enteses fonamentalment des d’un únic vessant: el de la comunicació, és a dir, des de la publicitat activa o el front-office. Aquesta visió, molt estesa fins ara, és clarament reduccionista i, sobretot, contraproduent respecte el gran objectiu de dotar la ciutadania amb la capacitat d’auditar l’exercici del govern i de fer-ho amb informació fiable i veraç.

Afortunadament, l’articulat de la llei de transparència corregeix aquesta greu mancança que l’arsenal normatiu previ, glossat ara breument, anava consolidant. Els articles 5.2, 5.4, 6.1d) i 19.3 de la nova llei, juntament amb la Disposició addicional sisena, situen la gestió documental i, per tant, els arxius, com a garants de l’autenticitat de les dades i dels documents on es conté la informació pública. El mateix Portal de la Transparència esdevé “l’instrument bàsic i general de gestió de documents públics per a donar compliment i efectivitat a les obligacions de transparència establertes per la Llei” (art. 5.4). La llei, de fet, fonamenta el disseny de l’entorn tecnològic (el sistema general d’informació i coneixement electrònic) en l’ús preferent de sistemes de gestió de documents (art. 5.2). I, finalment, insta a aquelles administracions que encara no ho hagin fet (tot i l’obligació vigent des de la llei 10/2001) a “establir un sistema de gestió de documents, informació i dades integrat que permeti la interoperativitat entre les administracions, la localització de qualsevol document o informació i la vinculació automàtica de cada document o conjunt de dades al seu règim d’accés i publicitat” (art. 19.3).

Si la garantia de l’accés a la informació fiable, com hem vist, són els sistemes de gestió de documents i, d’acord amb la llei 10/2001, els encarregats del seu disseny són els arxius centrals de la Generalitat (art. 28), sembla lògic que la competència sobre gestió documental i arxius hagi de recaure en un Departament que compti amb significació i autoritat inequívoques i hi destini exclusivament un òrgan de primer nivell jeràrquic. Quina és, però, la situació actual? La competència sobre aquests àmbits correspon al Departament de Cultura i, per tal de desenvolupar-los, aquest disposa d’una Subdirecció General d’Arxius i Museus … vacant des del 2011 i no ocupada per motius pressupostaris. Cap òrgan de primer nivell, doncs, que s’encarregui exclusivament dels àmbits que han de fonamentar tècnicament la transparència i l’accés a la informació pública en el Departament que hi té la competència. De fet, a l’organigrama, hi trobem simplement un Servei de Coordinació General d’Arxius i una Secció d’Innovació Tecnològica i Gestió Documental que depenen d’una heterogènia Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni. En resum: la gestió documental, espina dorsal del govern obert segons Obama, té assignada a l’administració catalana el nivell orgànic de secció que depèn d’una Subdirecció General vacant.

Quins efectes pràctics, fruit d’aquest deficient encaix orgànic, comencem a observar tot i l’articulat de la llei de transparència? Doncs que la Comissió Interdepartamental creada amb el Decret 169/2014 estarà formada, com és lògic, per la Secretaria de Comunicació del Govern, la Direcció General d’Atenció Ciutadana i Difusió, la Direcció del Programa de Polítiques de Transparència i la Direcció General de Funció Pública, mentre que només hi trobem la Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni a la Comissió Tècnica (creada en el si de la Comissió Interdepartamental). L’enfocament patrimonialista que predomina des de Cultura en la conceptualització de la funció dels arxius i la gestió de documents es fa més evident quan, perquè aquests dos àmbits tinguin presència, secundària, en una Comissió de primeríssim nivell orgànic, només hi poden anar acompanyats de Biblioteques, Museus i Patrimoni. Si més no, és gràcies a aquesta mateixa situació que s’evidencia, encara més, la manca de futur d’aquest enfocament.

La Comissió Interdepartamental té entre les seves funcions: “dissenyar les mesures d’organització interna i adoptar les directrius i els criteris corporatius necessaris per garantir el compliment de la normativa de transparència i accés a la informació pública per part dels diferents departaments de l’Administració de la Generalitat i organismes que en depenen” (art. 3). Si realment es vol garantir el “compliment de la normativa de transparència”, una de les primeres mesures d’organització ha de ser afrontar el canvi d’adscripció de la gestió de documents i els arxius a un Departament realment capaç de liderar i fer complir de manera homogènia les obligacions en aquestes matèria a tota l’administració i, òbviament, amb responsabilitat directa sobre transparència: és a dir, o bé Presidència o bé, més escaient, Governació i Relacions Institucionals per la seva competència sobre administració pública. Aquest canvi hauria de completar-se amb la creació de la Direcció General de Gestió de Documents i Arxius. Si el front-office, com hem vist, disposa d’una Direcció General, el back-office s’ha de situar al mateix nivell orgànic per garantir la seva aportació efectiva en la definició del conjunt de polítiques sobre transparència, accés a la informació i govern obert.

El projecte de llei de modificació de la Llei 10/2001 que el Govern ha de presentar en sis mesos (Disposició final segona) és la millor ocasió per articular aquest canvi orgànic, però, sobretot de cultura cívica i política respecte del rol dels arxius en una societat democràticament madura.

Si, com sembla probable, la legislatura actual resta interrompuda amb eleccions anticipades, potser anteriors a les municipals del maig, la transparència serà de ben segur el segon gran tema. Qualsevol punt programàtic dels partits polítics que el tingui per objecte només serà creïble si s’hi vincula directament el Sistema d’Arxius de Catalunya com a estructura d’estat de refèrencia en aquesta matèria. Els encarregats de conformar nou govern, igualment, hauran d’entendre la rellevància que la llei de transparència atorga a la gestió de documents i, en conseqüència, afrontar el canvi d’adscripció que mereix i hem apuntat. No en va, seran les eleccions destinades a escollir els representants de l’única cambra legislativa del món que s’ha adherit a la Declaració Universal dels Arxius.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s