El coneixement tècnic com a praxi política: Revoltes


Quan vaig tenir el llibre d’Itziar González i Iago Otero a les mans, contemplant la seva portada, ràpidament em va venir al cap la potent al·legoria descrita per Walter Benjamin a la novena tesi de la filosofia de la història:

Hay un cuadro de Klee que se llama Angelus Novus. En él se representa a un ángel que parece como si estuviese a punto de alejarse de algo que le tiene pasmado. Sus ojos están desmesuradamente abiertos, la boca abierta y extendidas las alas. Y este deberá ser el aspecto del ángel de la historia. Ha vuelto el rostro hacia el pasado. Donde a nosotros se nos manifiesta una cadena de datos, él ve una catàstrofe única que amontona incansablemente ruina sobre ruina, arrojándolas a sus pies. Bien quisiera él detenerse, despertar a los muertos y recomponer lo despedazado. Pero desde el paraíso sopla un huracán que se ha enredado en sus alas y que es tan fuerte que el ángel ya no puede cerrarlas. Este huracán le empuja irreteniblemente hacia el futuro, al cual da la espalda, mientras que los montones de ruinas crecen ante él hasta el cielo. Ese huracán es lo que nosotros llamamos progreso.

Contràriament a l’àngel de la història benjaminià, però, el llenguatge corporal dels dos autors és força més relaxat i sembla com si, malgrat llur materialitat –o, potser, precisament a causa d’aquesta–, haguessin trobat el mecanisme de resiliència adequat per resistir l’huracà del progrés mentre es disposen ja a “recomponer lo despedazado”.

Justament, en referència a la fotografia de la portada, llegim al pròleg: “Asseguts sobre les restes d’un paisatge en contínua transformació, imaginem com seguir nodrint el nostre idealisme i on trobar les aliances que facin de contundent ribot i contrapoder real” (p. 14). Podríem pensar, doncs, que la mirada està enfocada cap al futur, però, un cop llegida la mútua entrevista, constatem que, efectivament, el “paisatge” que contemplen no és altre que el del seu passat (professional, vital, genealògic, històric) i és d’aquest d’on treuen els nutrients que alimentaran els “troncs en alçament” i les “branques” d’aquestes aliances transformadores que descriuen sobretot a l’últim capítol, “Radicalització” (títol que, a manera de joc etimològic, serveix per tancar l’estructura circular amb què s’ha bastit el text a partir del segon capítol, “Arrels”, un cop feta la presentació inicial al primer, “Casa i cos”). Un passat que pot aportar antecedents insospitats, fins i tot, per als mateixos autors. Així, la proposta de Iago Otero de vertebració política a partir d’ “entitats locals autònomes” que es “federarien lliurement a escala regional i nacional” (p. 219) per acabar amb la lògica dels estats entronca, irònicament, amb Francesc Eiximenis i, de la mateixa manera, les constants crides al bé comú que tots dos fan, almenys per algú amb coneixements d’història medieval, il·luminen genealogies ideològiques ben sucoses (consulteu aquí una breu entrada sobre aquests dos temes i la també breu polèmica suscitada).

Que entrevistador i entrevistada (tot i que a cada capítol muten de rol, de manera que obtenim dos retrats al preu d’un) provinguin de disciplines com l’urbanisme i les ciències ambientals és, d’entrada, una bona garantia per esperar que tractin els temes, per deformació professional, de manera holística, com quan s’enfronten a la rehabilitació d’un espai o a l’anàlisi d’una unitat de paisatge. I així és. La rellevància de l’entorn familiar, les oportunitats i límits de la formació acadèmica, el desenvolupament depredador urbà i territorial a casa nostra, la política institucional i la seva capacitat real de transformació, l’articulació factible de models socioeconòmics, com el decreixement, que permetin superar el “capitalisme senil” actual i, evidentment, com s’interrelaciona amb tot això el “procés” i la independència de Catalunya: “S’ha de crear un nou estat de coses a partir d’una idea integral de sobirania” (p. 208). El fet que dissenteixin de determinats aspectes dins un marc d’acord força general, a més, enriqueix l’escala de tonalitats del fresc d’alternatives que ens ofereixen.

Com veiem, diversos són els eixos que articulen la pluralitat de temàtiques que es recullen al llarg del diàleg mantingut en els diferents espais on els autors s’han anat trobant durant tres mesos. Al meu entendre, però, potser el més rellevant és el paper del professional com a agent de canvi polític i social: el coneixement tècnic com a praxi política. Un paper, òbviament, que els autors entenen a les antípodes dels tecnocràtics organismes internacionals, aclarim-ho ràpidament. “Vaig comprendre que la dimensió tècnica era molt important en la construcció política de la ciutat” (p. 34) o “ajudar els altres a través del propi ofici” (p. 65) són postulats inicials prou aclaridors per allunyar el fantasma de la tecnocràcia, fantasma que queda del tot esvaït quan se li afegeix a més la reivindicació de l’expertesa “artesanal” enfront del mer cientifisme acadèmic sovint autista més enllà del seu entorn immediat: “els artesans i els paletes eren els vertaders experts […] les decisions que prenien provenien d’un procés científic d’acumulació de proves i errors d’ells, dels mestres i dels mestres dels mestres” (p. 90).

Un tècnic que fa de mediador entre el coneixement de la seva disciplina i les necessitats ciutadanes i, alhora, entre els tècnics de les administracions i els ciutadans (p. 105). Un professional necessari, doncs, per tal de bastir qualsevol procés participatiu que Itziar Gonzàlez resumeix en les següents etapes: “accés a la informació, participació, capacitat d’influència en els resultats, aprenentatge i, finalment, traçabilitat de les aportacions ciutadanes” (p. 107).

Per als professionals dels arxius i la gestió de documents, aquesta reivindicació no ens és gens aliena. Així, el nostre coneixement no s’adquireix tan de manera acadèmica com sobretot artesanal (també en entorns tecnològicament punters, deixem-ho clar) i, com a auditors de l’eficiència informacional a les organitzacions, prestem servei diari de mediació tan portes endins, mitjançant el disseny de sistemes de gestió que vinculen la documentació de manera coherent amb les competències, funcions i procediments de l’ens que la genera, com, sobretot, portes en fora de cara a la ciutadania, mitjançant l’elaboració d’instruments que garanteixen l’accés fiable a les dades i serveis necessaris.

Des del propi coneixement tècnic, per tant, voldria matisar algunes de les iniciatives que es proposen per controlar l’administració des de la ciutadania. No deixa de ser significatiu que algú com Itziar González, que ha ocupat una regidoria de districte, constati que: “calen noves institucions, nous dissenys i, sobretot, mecanismes perquè els ciutadans auditin el que fan els representants polítics” (p. 144) o que s’ha “de començar a fer tasques de control d’allò comú i crear les eines i els fòrums de debat necessaris per auditar-les” (p. 188). Significatiu perquè resumeix perfectament com, fins i tot en el cas d’una persona de compromís provat pel rigor en l’exercici de la política, la potència dels sistemes de gestió documental com a mecanismes de transparència ha estat menystinguda pels nostres representants polítics, malgrat el que explícitament fixa el marc normatiu vigent. No repetiré aquí arguments que es troben a bastament elaborats en entrades anteriors d’aquest mateix blog. Tan sols insistiré en què només la manca de voluntat política i el cliché patrimonialista aparellat, més enllà dels partits governants a cada moment, permet entendre la dissociació existent en l’imaginari col·lectiu i en els organigrames de l’administració entre serveis d’arxiu i rendició de comptes.

Les més que necessàries crítiques a l’opacitat de l’administració i a les xarxes clientelars i corruptes que s’hi poden vincular (i que l’autora va patir en primera persona) no poden obviar que ja existeixen les eines necessàries per auditar-la. Cal, certament, reforçar-les i, si es vol, completar-les amb altres mecanismes com els Observatoris Ciutadans Municipals, als quals s’al·ludeix com a exemple d’efectiu control de les institucions públiques. Ara bé, si les “noves associacions veïnals i comunals” han d’assumir “que són administració perquè estaran administrant allò comú” i crear “nodes de plena administració d’allò comú” (p. 188-189), amb més raó cal assegurar que la informació pública (o comuna) es genera i es difon amb plenes garanties d’autenticitat i de qualitat i que, per molt pressupost “alliberat” en format open data, la clau està en la seva traçabilitat fins als tràmits i expedients que el contextualitzen. En definitiva, que no hi pot haver procés participatiu significatiu ni democratització radical de les institucions ni apoderament real ciutadà sense un sistema de gestió documental potent que ho sustenti, a no ser que també es vulgui canviar el marc legal actual que fonamenta en el registre (sigui analògic o electrònic) de les actuacions i decisions polítiques i administratives la seva validesa i eficàcia jurídica.

De ben segur que “no hi ha un sol funcionari de l’Ajuntament que tingui tanta informació confluent i endreçada” (p. 189) com la que tenen alguns veïns sobre els seus barris. I seria absurd que així fos. La informació “confluent i endreçada” de què disposen les administracions no ha d’estar en poder de ningú en concret, sinó compartida de manera transversal a través del seu servei d’arxiu, tal com ja fixa la llei (ja veieu quina proposta més “revolucionària” defensem). Així es com, a l’estil dels lligams que hi trobem a la ciutat ideal descrita per González (p. 149), el vincle arxivístic pot ajudar a establir i reestablir els vincles entre polítics, tècnics i ciutadans.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s