Transparència i gestió documental: qüestió de voluntat política


L’allau de casos de corrupció, afegida a la brutal crisi econòmica, ha provocat una fallida de confiança en les institucions per part de la ciutadania que ha obligat als nostres representants polítics, sembla que finalment, a apostar de forma unànime per l’exercici d’un govern obert que porti aparellades transparència i rendició de comptes mitjançant l’ús de les noves tecnologies de la informació i comunicació. Després de les recents compareixences parlamentàries de Lluís Cermeno, secretari de la CNAATD, i de Joan Soler, president de l’AAC-GD, sobre la Proposició de Llei de Transparència, accés a la informació i bon govern, sembla que finalment també els grups polítics han pres consciència del paper basilar de la gestió documental per garantir que govern obert, transparència i rendició de comptes siguin factibles i ho siguin, a més, amb eficàcia i rigor.

La presa de consciència política és, precisament, l’element clau perquè la nostra inqüestionable lògica tècnica s’acabi aplicant, més enllà fins i tot de les obligacions legals vigents. O, dit d’una altra manera, només evidenciant els vessants polític i cívic del nostre discurs tècnic assegurarem el desplegament integral normatiu de les lleis i reglaments de l’àmbit de la gestió documental i els arxius. Només així la ciutadania reclamarà la necessitat de comptar amb un servei d’arxiu propi als seus municipis per assegurar el correcte tractament de les dades que l’afecten i de la interoperabilitat d’aquestes amb la resta de dades provinents de les administracions. Només així la societat civil entendrá que té en el servei d’arxiu un aliat de primera magnitud per a l’auditoria de possibles pràctiques de corrupció. Només així, finalment, els nostres representants polítics veuran en aquest un actiu per al bon govern i no pas una obligació legal que, de tant en tant, permet fer exposicions sobre el “patrimoni documental” local, mentre que confien als “serveis informàtics” o, fins i tot, àrees més inesperades (recursos humans, per exemple) l’adquisició de solucions tecnològiques, de llarg cost i curta vida, per a la gestió dels “tràmits administratius”.

Aquesta anòmala situació es dóna, especialment, en el tram de municipis de menys de 10.000 habitants, aquells que la llei 10/2001 no obliga a comptar amb servei d’arxiu propi (art. 31), si bé com la resta d’administracions tenen l’obligació d’implementar un sistema de gestió documental (art. 7). És evident que a cada poble no hi pot haver un arxiver i, per exemple, gràcies a la tasca titànica duta a terme per la Diputació de Barcelona a través de la Xarxa d’Arxius Municipals, s’ha pogut assegurar el correcte tractament de fins a 203 fons municipals d’aquesta demarcació. Aquest hauria de ser un model a generalitzar a les altres demarcacions, especialment per als municipis de menys de 5.000 habitants. Ara bé, els noranta municipis d’entre 5.000 i 10.000 habitants que hi ha a Catalunya són, de ben segur, la baula més feble per garantir l’assoliment dels nous reptes que l’exigència democràtica de la nostra societat demanda en relació al control de la informació sobre la gestió de la cosa pública.

Una franja de municipis, però, que al mateix temps és un excel·lent exemple per provar la tesi que hem defensat a l’inici: més enllà de les obligacions legals, allò que importa és la voluntat política. Així, si comparem quants d’aquests ajuntaments compten amb servei propi de policia i quants amb servei propi d’arxiu, veurem com, en el primer cas, la llei no ha estat cap excusa per no destinar-hi els recursos que polítics i ciutadans han cregut necessaris per tal de generar major seguretat a la seva població.

Cliqueu, en primer lloc, en aquest mapa interactiu i georeferenciat que hem elaborat gràcies a la col·laboració de Carla Meinhardt:

Municipis 5.000-10.000h

 

La llei 16/1991 de les policies locals estableix que “hi pot haver policia local” en els municipis de més de 10.000 habitants i que, en els de menys de 10.000, “hi pot haver policia local si n’acorda la creació la majoria absoluta del nombre legal de membres de la corporació local corresponent i ho autoritza el Conseller de Governació, amb informe previ de la Comissió de Coordinació de les Policies Locals” (art. 3). Segons el Departament d’Interior, tots els municipis de més de 10.000 habitants i “algun altre de més petit” compten amb cos propi, malgrat la dificultat per assolir aquests requeriments legals (majoria absoluta local, autorització per part de la Conselleria, etc.). Segons l’IDESCAT, 74 dels 90 municipis d’entre 5 i 10.000 habitants tenien el 2013 un cos propi de policia local. Ara bé, si consultem els webs municipals d’aquests setze ajuntaments restants, veurem com a Bellpuig, Centelles, Guissona, Navarcles i Sant Hilari Sacalm hi ha també policia local. És a dir, en realitat 79 de 90 (un 87%), als quals podríem sumar La Canonja, Maçanet de la Selva i Riudoms, que compten amb un cos de guàrdia urbana. El total d’agents sumats per l’IDESCAT per a aquests municipis és de 956, gairebé 11 funcionaris de mitjana destinats a la seguretat local per població.

Per contra, només 28 municipis compten amb servei d’arxiu municipal propi (i deduïm que amb un sol arxiver) segons el Departament de Cultura, dels quals Centelles, Moià, Riudoms, la Selva del Camp i Tossa, a jutjar pels inventaris penjats als seus webs municipals, no són els encarregats d’implementar el sistema de gestió documental, tal com fixa la llei 10/2001. De fet, l’Arxiu Històric de Moià compta amb documentació municipal fins l’any 1975 (?) i l’Arxiu Històric de la Selva del Camp, fins el 1939 (??). Un cas més estrany, encara, és l’Arxiu Històric Municipal de Tossa de Mar, que no figura a la web municipal i l’adreça electrònica que trobem com a contacte a la web del Departament de Cultura és arxiutossa@gmail.com (sí, una adreça de gmail!). De la resta, caldria disposar d’indicadors fiables per saber si lideren o, si més no, participen realment d’allò que la llei els encomana pel que fa a la gestió documental.

En contrast, a tot Catalunya, segons el Consorci AOC, 741 municipis compten amb l’E-TRAM i, fins a 370 disposen de seu electrònica. La feina duta a terme per l’AOC és, també, molt important, però no deixa de ser parcial pel que fa al conjunt de requeriments fixats per a la correcta gestió documental (recordem-ho: “the backbone of open government”). Sembla clar, per tant, que estem assistint a un model de desplegament de govern obert de front office, d’aparador que es deia abans, mentre que descuidem la robustesa i solidesa que atorguen els sistemes de gestió documental des del back office.

La gestió documental és l’encarregada de fixar els criteris teòrics i tècnics, fonamentats en l’exhaustiva anàlisi dels procediments i circuits administratius, que han de guiar la implementació de solucions tecnològiques provinents de l’àmbit de les TIC, per tal de garantir la correcta gestió de la informació pública a Catalunya, tant pel que fa a la seva generació i a la seva preservació o eliminació final, com pel que fa al seu accés fiable i precís per part de la ciutadania. Així ho diu la llei 10/2001 i així ho determinen també els estàndards tècnics normatius internacionals sobre la gestió de la documentació a les organitzacions (ISO 15489, ISO 30300, etc…).

Sense aquest exercici intel·lectual previ, sense aquesta auditoria global que suposa per a qualsevol organització la implantació d’un sistema de gestió documental integral, sense comptar, per tant, amb arxivers professionals a tots els nivells de l’administració que, de manera coordinada amb juristes i tecnòlegs, esdevinguin agents de la transparència, difícilment podrem afrontar els reptes que la mateixa llei contempla. I, atenent a la majoria de preguntes adreçades a Lluís Cermeno i a Joan Soler, com deia, sembla que finalment entre els diputats s’ha entès que la millor manera per fer efectiva la materialització del dret subjectiu a l’accés és que les qualitats amb què es genera la informació fruit del seu tractament sistèmic al back office no es perdin en el moment d’oferir-la mitjançant un front office de flamants portals però de traçabilitat i interoperabilitat escasses. O, parafrasejant un aforisme del cada cop més citat “filòsof de la praxi”, si segons Gramsci les idees no viuen sense organització, bé podem afirmar que la transparència no viu sense gestió documental.

Caldrà, però, que la nova llei reculli inequívocament en el seu articulat aquesta vinculació indissociable entre gestió documental i transparència per tal que, tretze anys després, es pugui desplegar totalment el potencial de bon govern que ja incloïa la llei 10/2001 i que només la voluntat política ha frenat fins avui. La demanda ciutadana de regeneració democràtica és prou general com perquè, a banda de seguretat física, aquest cop les autoritats proporcionin també seguretat d’informació pública, bo i entenent les obligacions normatives com un mínim des d’on treballar política i cívicament per a la seva millora.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s